divendres, 28 de novembre de 2008

El temps i perquè no té un altre nom?





Dones que m’il•luminaven el camí cap a un món on tot podia ser veritat .
Fugia d’aquet món d’ombres , agafat de una ma , que em feia camina seré .
Tot a canviat i la felicitat , també!
Unit a no sé el que , si a mi mateix o amb algú , estrany . la sensació
De que algú pot moure els fils del nostre destí pot arribar a torna’m boig .

Preocupacions que ara son simples però després seran tan complexes....
El temps el pagaré per a poder mirar el cel .
El temps no passa , el temps es el reflex de la nostra saviesa .
Tan jove o tan vell amic. La sensació de joventut me la dona un mirall ,
Però si em begués per dintre quan anys tindria?

Algú pot ser vell per dins i jove per fora?

Miro i miro !!
Calculo la felicitat amb percentatges .
Camino per un lloc estrany mirant cada peu que avancé .
Tinc temps de tot i fins i tot el temps m’estressa .

Ahir a la nit una cara m’anima a dir-li una bonica paraula
A un bonic cos i uns ulls que em deien veritat . El meu cos
Atret per aquella substància que encara no li han ficat nom .
El meu cap boig , va fugir , va decidir no perdre el temps.
Un error mes amic , quan sortia d’aquell bar de colors artificials
Les mirades em destruïen.

El temps dirà si jo tinc que tornar a veure aquella cara
Que em donarà la resposta.


Les dones estan lluny però són casi tota la inspiració que jo pugui tenir .

AUTOR: d’isme estrany